Las noticias de actualidad de la librería más negra de la Barceloneta: novedades editoriales, presentaciones, lecturas muy recomendables...
Comentarios
Quasi sempre, els amics de la llibreria Negra i Criminal
de la Barceloneta encerten amb les seves recomanacions literàries.
Ells, experts en la caça de les darreres novetats
de gènere negre que se publiquen esparses entre distintes
col•leccions i àvids recuperadors d’un fons ben
ample i extens, fan arribar als lectors la seva proposta
amb uns correus electrònics que són un model a seguir
per a tota la professió llibretera, i gràcies a això els lectors
ens assabentam com està el mercat.
I una de les seves recomanacions més insistents,
abans d’anar-se’n de vacances, havia estat El comisario
de Luca, que vaig anar a buscar al carrer de la Sal i que
constitueix la traducció de tres novel•les molt breus de
Carlo Lucarelli –a càrrec de Carmen Llerena– que han
estat publicades per Tropismos dins la seva col•lecció
Tropismos Negro, i que permeten al lector gaudir de les
aventures d’aquest comissari tan particular en el seu
conjunt.
De la feina de la traducció, se n’ha de destacar l’esforç
per mantenir la caracterització dialectal d’alguns
personatges, una tasca que moltes de vegades queda
perduda dins la immensitat de les novel•les i que en
aquest cas destaca, i amb encert.
Del criteri editorial se n’ha d’esmentar el fet d’oferir
els tres texts junts i l’encert escollint una portada molt
inquietant que ens transmet tot el que podem esperar.
Anem a pams. Carlo Lucarelli ambienta les seves tres
novel•les a Bolònia i la seva àrea d’influència, l’Emilia
Romagna, i en una època molt concreta, els anys 1945,
1946 i 1948, per a cada una de les tres peces, és a dir,
el final de la II Guerra Mundial i els primers anys de la
postguerra. El comissari De Luca és un personatge
extraordinari. Antic membre de la policia política italiana,
es reincorpora en el seu lloc de feina, ha de fugir
quan Itàlia s’esbuca i el control de l’Estat queda en
mans dels partisans i hi és reincorporat després de la
depuració a la comissaria de Bolònia, encara que degradat
a vicecomissari encarregat dels temes de prostitució.
Precisament és la recreació dels ambients d’aquells
dies en el que més sobresurt Lucarelli, encara que la
segona novel•la, El verano turbio, és la més fluixa de les
tres, fins i tot en aquest aspecte. Sigui com sigui, s’ha
de llegir, quan diem que és la més fluixa, perquè ella
sola seria una novel•la molt digna, però inserida al mig
de dues peces extraordinàries queda una mica desdibuixada.
En cap cas és una mala novel•la, al contrari. En
aquesta recreació es nota una tasca ben concreta de
documentació i d’investigació, i sobretot una habilitat
extrema per traslladar-nos fins a una altra època sense
haver de menester abusar ni de les descripcions ni dels
detalls superflus que enrocarien en excés una trama
que el novel•lista resol a la perfecció amb cent planes i
escaig per a cada una de les tres obres.
I és aquesta precisió per fer avançar la trama i la
caracterització perfecta dels personatges i el joc entre
ells el que converteix aquest volum en una obra molt
interessant, que ens mostra algunes de les claus de la
novel•la negra europea, com ara puguin ser l’interès
per ambientar algunes de les seves trames en la història
contemporània més immediata com a teló de fons.
A banda de tot això, Lucarelli se situa en un còmode
lloc intermig entre el més dur hard-boiled i la novel•la
deductiva. No estalvia recursos per presentar-nos a De
Luca com un extraordinari investigador deductiu, però
tampoc es deixa dur per l’aversió a la sang, ans al contrari.
Els crims són ben
versemblants i la manera com es resolen també encaixa en alguns dels principals canons del gènere, com per exemple la no invenció de factors externs extraordinaris.
Aquestes són novel•les realistes que critiquen i mostren la societat d’una època i d’un país a través dels ulls d’un comissari de policia i les aventures que li passen. És, ni més ni
menys, el millor que se li pot demanar a un conjunt de novel•les que se fan jugant amb unes regles concretes, que Lucarelli demostra conèixer. A partir d’aquí,això és com el futbol, on alguns fan genialitats i’altres simplement juguen. Jo, sense cap mena de dubte, posaria Lucarelli en la meva selecció si hagués
de fer un desafiament entre Europa i Amèrica, i possiblement
estaria a l’equip titular. Res més, a gaudir d’una bona proposta en clau negra, i agraïments, una vegada més a la gent de Negra i Criminal, per les recomanacions.
CARLO LUCARELLI, EL COMISARIO DE LUCA. Traducció
de Carmen Llerena. Editorial Tropismos, Salamanca,
2006. 324 pàgs. 18,50 e.
SEBASTIÀ BENNASAR
de la Barceloneta encerten amb les seves recomanacions literàries.
Ells, experts en la caça de les darreres novetats
de gènere negre que se publiquen esparses entre distintes
col•leccions i àvids recuperadors d’un fons ben
ample i extens, fan arribar als lectors la seva proposta
amb uns correus electrònics que són un model a seguir
per a tota la professió llibretera, i gràcies a això els lectors
ens assabentam com està el mercat.
I una de les seves recomanacions més insistents,
abans d’anar-se’n de vacances, havia estat El comisario
de Luca, que vaig anar a buscar al carrer de la Sal i que
constitueix la traducció de tres novel•les molt breus de
Carlo Lucarelli –a càrrec de Carmen Llerena– que han
estat publicades per Tropismos dins la seva col•lecció
Tropismos Negro, i que permeten al lector gaudir de les
aventures d’aquest comissari tan particular en el seu
conjunt.
De la feina de la traducció, se n’ha de destacar l’esforç
per mantenir la caracterització dialectal d’alguns
personatges, una tasca que moltes de vegades queda
perduda dins la immensitat de les novel•les i que en
aquest cas destaca, i amb encert.
Del criteri editorial se n’ha d’esmentar el fet d’oferir
els tres texts junts i l’encert escollint una portada molt
inquietant que ens transmet tot el que podem esperar.
Anem a pams. Carlo Lucarelli ambienta les seves tres
novel•les a Bolònia i la seva àrea d’influència, l’Emilia
Romagna, i en una època molt concreta, els anys 1945,
1946 i 1948, per a cada una de les tres peces, és a dir,
el final de la II Guerra Mundial i els primers anys de la
postguerra. El comissari De Luca és un personatge
extraordinari. Antic membre de la policia política italiana,
es reincorpora en el seu lloc de feina, ha de fugir
quan Itàlia s’esbuca i el control de l’Estat queda en
mans dels partisans i hi és reincorporat després de la
depuració a la comissaria de Bolònia, encara que degradat
a vicecomissari encarregat dels temes de prostitució.
Precisament és la recreació dels ambients d’aquells
dies en el que més sobresurt Lucarelli, encara que la
segona novel•la, El verano turbio, és la més fluixa de les
tres, fins i tot en aquest aspecte. Sigui com sigui, s’ha
de llegir, quan diem que és la més fluixa, perquè ella
sola seria una novel•la molt digna, però inserida al mig
de dues peces extraordinàries queda una mica desdibuixada.
En cap cas és una mala novel•la, al contrari. En
aquesta recreació es nota una tasca ben concreta de
documentació i d’investigació, i sobretot una habilitat
extrema per traslladar-nos fins a una altra època sense
haver de menester abusar ni de les descripcions ni dels
detalls superflus que enrocarien en excés una trama
que el novel•lista resol a la perfecció amb cent planes i
escaig per a cada una de les tres obres.
I és aquesta precisió per fer avançar la trama i la
caracterització perfecta dels personatges i el joc entre
ells el que converteix aquest volum en una obra molt
interessant, que ens mostra algunes de les claus de la
novel•la negra europea, com ara puguin ser l’interès
per ambientar algunes de les seves trames en la història
contemporània més immediata com a teló de fons.
A banda de tot això, Lucarelli se situa en un còmode
lloc intermig entre el més dur hard-boiled i la novel•la
deductiva. No estalvia recursos per presentar-nos a De
Luca com un extraordinari investigador deductiu, però
tampoc es deixa dur per l’aversió a la sang, ans al contrari.
Els crims són ben
versemblants i la manera com es resolen també encaixa en alguns dels principals canons del gènere, com per exemple la no invenció de factors externs extraordinaris.
Aquestes són novel•les realistes que critiquen i mostren la societat d’una època i d’un país a través dels ulls d’un comissari de policia i les aventures que li passen. És, ni més ni
menys, el millor que se li pot demanar a un conjunt de novel•les que se fan jugant amb unes regles concretes, que Lucarelli demostra conèixer. A partir d’aquí,això és com el futbol, on alguns fan genialitats i’altres simplement juguen. Jo, sense cap mena de dubte, posaria Lucarelli en la meva selecció si hagués
de fer un desafiament entre Europa i Amèrica, i possiblement
estaria a l’equip titular. Res més, a gaudir d’una bona proposta en clau negra, i agraïments, una vegada més a la gent de Negra i Criminal, per les recomanacions.
CARLO LUCARELLI, EL COMISARIO DE LUCA. Traducció
de Carmen Llerena. Editorial Tropismos, Salamanca,
2006. 324 pàgs. 18,50 e.
SEBASTIÀ BENNASAR