miércoles, 12 de diciembre de 2007
Cinc anys negres (i criminals) ARTICLE
Estimats, aquí teniu l'article en PDF que vaig escriure del vostre aniversari. Us enviaran un exemplar en paper a la llibreria. Una aferrada, sebastià.
Article del Diari de Balears
SEBASTIÀ BENNASAR
LLIBRE retrAt
Cinc anys negres (i criminals).
5 anys de la llibreria barcelonesa Negra i criminal.
L’ESPIRa 3
De vegades hi ha criatures
que tenen cinc anys i ja
ens semblen apuntar el seu
futur, la seva genialitat tot just albirada. Són aquelles que
fan embadalir els pares i omplir-se’n la boca d’orgull perquè
el seu fill ha fet tal o qual proesa. Quan la criatura és
una llibreria, cinc anys són molts: han suposat el pas de la
vida senzilla i calma dels inicis, a una adolescència sempre
problemàtica i una entrada en la vida adulta que fa presagiar
una llarga vida i una bona salut.
Com a mínim aquesta és la impressió que en varem treure
tots els amics de la llibreria Negra i Criminal, que el passat
dimarts va complir cinc anys i ho va celebrar amb els
amics de sempre i amb la recepta habitual: bon vi, bons llibres i bones recomanacions dels llibreters, bon whisky,
bons lectors.
No és fàcil fer el retrat d’una llibreria, perquè no sempre
és fàcil retratar espais. Però amb aquesta passa una cosa
singular: té ànima. En el número 5 del carrer de la Sal, a la
Barceloneta, és on es pot trobar aquesta llibreria, al darrere
d’una portassa verda que recorda les essències d’aquest
barri mariner que està canviant a cop de talonari estranger
i a cop de pla de remodelació urbanística promogut per
l’Ajuntament de Barcelona, que de sobte sembla haver recuperat
l’interès per aquesta part de la ciutat que sempre
havia bandejat.
Franqueges aquesta porta i quasi sempre et pots trobar
música de jazz engegada. Hi ha poca llum, però aquesta
il•lumina de forma extraordinària els llibres que s’acumulen
en els prestatges de la casa, fent-hi de la necessitat virtut
i de la manca d’espai una excusa per al caliu humà. La
música et va envaint lentament i amb aquells sons et trasllades amb una facilitat terrible a Nova York, o a Califòrnia, o a Chicago, si ets dels que estimes els clàssics, encara que som molts els que preferim les aromes brutes d’Istambul,Atenes, Sicília, París, Barcelona, València, Mallorca, Tànger...
Aquesta llibreria, no ho havíem dit abans, està especialitzada
en el gènere negre, si és que avui dia es pot parlar
de gèneres, però entès d’una forma àmplia, amb voluntat
de estar oberts al món i no tancats. I és que des de Barcelona
aquesta petita llibreria serveix a tot el món gràcies a
l’ADSL i a l’oficina de Correus més propera, on els funcionaris que hi treballen coneixen perfectament els responsables de vendre somnis en forma negra i criminal. Peticions que van i venen, llibres que travessen espais aeris, novel•les que expliquen per què aquests llibreters han guanyat tots els premis que han guanyat en només cinc anys d’existència i per què són els únics de tot l’Estat espanyol especialitzats en el gènere negre: no es pot créixer si no és a base de passió i rigor, de combinar seny i rauxa, però posant més de la segona que de la primera, perquè si no els somnis no esdevenen mai realitat.
Convé, a aquestes alçades del retrat, d’anar parlant una
mica dels pares de la criatura. Començarem per la mare.
La Montse Clavé t’observa al darrera d’uns ulls que oscil•len
entre el blau i el verd, segons el moment
del dia i la posició del sol, gairebé
inexistent en aquest carrer, on hi predomina
la humitat i l’olor de lamar. La
Montse apareix moltes vegades dels
llocs més inesperats i és capaç de mantenir
llargues converses sobre apassionants
temes gastronòmics –és una de
les seves especialitats, i convé no perdre’s
el seu manual de cuina negre i criminal–
barrejats amb literatura. És l’hedonisme
en estat pur, dues unions perfectes:
la cuina i la lectura. I moltes
vegades és ella la que surt amb el carretó
de la compra travessant la Barceloneta,
i les terrasses on els turistes que
no captaran mai l’essència de la ciutat
mentre són atracats pels propietaris
que tan bé practiquen l’explotació laboral
de cambrers, per anar fins a aquella
oficina de Correus on algun dia podria ambientar un
conte negre perfectament, fent-hi aparèixer els seus amics.
El pare és en Paco Camarassa, valencià, atrapat pel món
dels llibres de forma casual fa ja molts anys, i que quan es
posa la corbata –només els dies assenyalats, com el de la
festa dels cinc anys– sembla un detectiu sorgit de les
novel•les més fines del gènere que tant li agrada. En altres
moments, més foscos, tot i ser magre, pot semblar sorgit
d’algunes de les planes hard-boiled més emocionants. Amb
una pistola a les mans fins i tot podria ser temible, encara
que les seves eines de l’ofici són bàsicament el telèfon, el
correu electrònic, les ulleres i la seva capacitat elèctrica a
l’hora de parlar. A més a més de saber com fer-ho per engrescar
la gent a fer coses i conèixer el món del llibre i editorial
de dalt a baix. Fins ara no han fallat mai amb cap dels
llibres que m’han recomanat.
Presentats els pares de la criatura arriba el moment
d’anar observant. Les festes dels fills serveixen per conèixer
els amics dels pares, la família. I en aquest cas la família
són tots els escriptors de gènere negre que viuen a Barcelona
o que hi han passat i que han trobat en aquest petit
carrer el seu refugi, i amb els llibreters els còmplices necessaris
per arribar als lectors. Així les coses, hi havia dimarts
tiets d’honor com Andreu Martín –el nostre autor de gènere
més en forma en aquests moments, capaç i mereixedor
per ell mateix d’una biblioteca d’autor pròpia en qualsevol
editorial del gènere que es vanti de ser bona– o com
Raúl Argemí, un escriptoràs que tothom hauria de tenir
entre els de capçalera en llengua castellana. N’hi havia
molts més com el Pau Vidal o la Teresa Solana, dama del
crim quasi en solitari en una festa on es varen fer els clàssics
discursos i es varen afirmar veritats com a punys a la
vegada que servien per pujar la moral dels autors que es
dediquen al gènere.
“Ens varen dir que no vendríem, que el gènere negre no
ven i que no té lectors. I aquesta és la demostració que
s’equivocaven”, va dir un Paco Camarassa excitadíssim dret
al damunt del taulell de la botiga, un taulell que sempre
està ple de llibres, d’encàrrecs, de notes, i que ahir va permetre
la seva irrupció estelar. Entre ell i la Montse no pararen
de treure ampolles de vi, de saludar tothom, i demostrar
les excel•lents relacions que mantenen amb la premsa,
amb els editors, amb els autors, amb els agents literaris.
I el bon rotllo. Perquè la festa de dimarts va ser una festa
del bon rotllo, que sembla ser que és el que impera en les
relacions negres i criminals. A despit dels cadàvers que hi
pugui haver escampats sobre la taula.
En aquests cinc anys han passat moltes de coses. La Barceloneta
mateix, barri on resideix la llibreria, ha anat transitant
entre la recuperació del seu mercat central –no us en
perdeu les paradetes de peix–, el desallotjament dels okupes,
el drama de la immigració que es viu en determinats
pisos pastera, el narcotràfic i algunes vides miserables dignes
de figurar en les novel•les més negres (cases de 40 metres
quadrats i dotacions de serveis molt petites); i l’especulació
immobiliària més ferotge, salvatge, la de la façana
que dóna als dos litorals, la platja oberta i el port resguardat,
i que ha estat objecte de desig d’estrangers amb ganes
de sol i tranquil•litat. Això només per parlar de la fesomia
d’un barri que ha vist com s’hi multiplicaven els forns de
pa, els petits comerços, i com hi anava a obrir les portes
una altra llibreria a la vora de la flaire de gambes d’algun
d’aquests restaurants que encara queden on es pot menjar
bé –tot i que allò del bon preu ja és una altra història,
desgraciadament caduca–.
També ha canviat la situació de la narrativa negra i criminal
al país. Sembla com si hi hagués més respecte pels
autors, com si demostrassin constantment que allò que
fan és alta literatura. Ara, a més a més, guanyen alguns
premis i de tant en tant surten als diaris. Ara, com a
mínim, hi ha ja cinc festivals dedicats a la novel•la negra
a l’Estat –Gijón, Barcelona, Salamanca, Palma, Lloseta–
quan abans resistia sol el gran far que és la Semana
Negra. Ara els autors llueixen orgullosos una samarreta
inventada a Barcelona juntament amb una llibreria, però
també hi ha publicacions especialitzades, associacions,
blocs, clubs de lectura i fins i tot una llibreria pública especialitzada
en el gènere. Ara hi ha esperança i hi ha
l’imprescindible, genial i aclaridor mail de la llibreria
Negra i Criminal dient-nos què és el que no ens hem de
perdre. I això no té preu. Això i entrar allà, escoltar jazz,
sortir amb un bon llibre i uns quants consells, i la sensació
d’haver estat a casa teva, parlant amb els amics, emportant-
te un llibre que saps segur que t’agradarà. I per
ventura algun secret culinari de la Montse. Cinc anys
d’una llibreria que per si sola justifica agafar un avió per
anar fins a Barcelona.
Article del Diari de Balears
SEBASTIÀ BENNASAR
LLIBRE retrAt
Cinc anys negres (i criminals).
5 anys de la llibreria barcelonesa Negra i criminal.
L’ESPIRa 3
De vegades hi ha criatures
que tenen cinc anys i ja
ens semblen apuntar el seu
futur, la seva genialitat tot just albirada. Són aquelles que
fan embadalir els pares i omplir-se’n la boca d’orgull perquè
el seu fill ha fet tal o qual proesa. Quan la criatura és
una llibreria, cinc anys són molts: han suposat el pas de la
vida senzilla i calma dels inicis, a una adolescència sempre
problemàtica i una entrada en la vida adulta que fa presagiar
una llarga vida i una bona salut.
Com a mínim aquesta és la impressió que en varem treure
tots els amics de la llibreria Negra i Criminal, que el passat
dimarts va complir cinc anys i ho va celebrar amb els
amics de sempre i amb la recepta habitual: bon vi, bons llibres i bones recomanacions dels llibreters, bon whisky,
bons lectors.
No és fàcil fer el retrat d’una llibreria, perquè no sempre
és fàcil retratar espais. Però amb aquesta passa una cosa
singular: té ànima. En el número 5 del carrer de la Sal, a la
Barceloneta, és on es pot trobar aquesta llibreria, al darrere
d’una portassa verda que recorda les essències d’aquest
barri mariner que està canviant a cop de talonari estranger
i a cop de pla de remodelació urbanística promogut per
l’Ajuntament de Barcelona, que de sobte sembla haver recuperat
l’interès per aquesta part de la ciutat que sempre
havia bandejat.
Franqueges aquesta porta i quasi sempre et pots trobar
música de jazz engegada. Hi ha poca llum, però aquesta
il•lumina de forma extraordinària els llibres que s’acumulen
en els prestatges de la casa, fent-hi de la necessitat virtut
i de la manca d’espai una excusa per al caliu humà. La
música et va envaint lentament i amb aquells sons et trasllades amb una facilitat terrible a Nova York, o a Califòrnia, o a Chicago, si ets dels que estimes els clàssics, encara que som molts els que preferim les aromes brutes d’Istambul,Atenes, Sicília, París, Barcelona, València, Mallorca, Tànger...
Aquesta llibreria, no ho havíem dit abans, està especialitzada
en el gènere negre, si és que avui dia es pot parlar
de gèneres, però entès d’una forma àmplia, amb voluntat
de estar oberts al món i no tancats. I és que des de Barcelona
aquesta petita llibreria serveix a tot el món gràcies a
l’ADSL i a l’oficina de Correus més propera, on els funcionaris que hi treballen coneixen perfectament els responsables de vendre somnis en forma negra i criminal. Peticions que van i venen, llibres que travessen espais aeris, novel•les que expliquen per què aquests llibreters han guanyat tots els premis que han guanyat en només cinc anys d’existència i per què són els únics de tot l’Estat espanyol especialitzats en el gènere negre: no es pot créixer si no és a base de passió i rigor, de combinar seny i rauxa, però posant més de la segona que de la primera, perquè si no els somnis no esdevenen mai realitat.
Convé, a aquestes alçades del retrat, d’anar parlant una
mica dels pares de la criatura. Començarem per la mare.
La Montse Clavé t’observa al darrera d’uns ulls que oscil•len
entre el blau i el verd, segons el moment
del dia i la posició del sol, gairebé
inexistent en aquest carrer, on hi predomina
la humitat i l’olor de lamar. La
Montse apareix moltes vegades dels
llocs més inesperats i és capaç de mantenir
llargues converses sobre apassionants
temes gastronòmics –és una de
les seves especialitats, i convé no perdre’s
el seu manual de cuina negre i criminal–
barrejats amb literatura. És l’hedonisme
en estat pur, dues unions perfectes:
la cuina i la lectura. I moltes
vegades és ella la que surt amb el carretó
de la compra travessant la Barceloneta,
i les terrasses on els turistes que
no captaran mai l’essència de la ciutat
mentre són atracats pels propietaris
que tan bé practiquen l’explotació laboral
de cambrers, per anar fins a aquella
oficina de Correus on algun dia podria ambientar un
conte negre perfectament, fent-hi aparèixer els seus amics.
El pare és en Paco Camarassa, valencià, atrapat pel món
dels llibres de forma casual fa ja molts anys, i que quan es
posa la corbata –només els dies assenyalats, com el de la
festa dels cinc anys– sembla un detectiu sorgit de les
novel•les més fines del gènere que tant li agrada. En altres
moments, més foscos, tot i ser magre, pot semblar sorgit
d’algunes de les planes hard-boiled més emocionants. Amb
una pistola a les mans fins i tot podria ser temible, encara
que les seves eines de l’ofici són bàsicament el telèfon, el
correu electrònic, les ulleres i la seva capacitat elèctrica a
l’hora de parlar. A més a més de saber com fer-ho per engrescar
la gent a fer coses i conèixer el món del llibre i editorial
de dalt a baix. Fins ara no han fallat mai amb cap dels
llibres que m’han recomanat.
Presentats els pares de la criatura arriba el moment
d’anar observant. Les festes dels fills serveixen per conèixer
els amics dels pares, la família. I en aquest cas la família
són tots els escriptors de gènere negre que viuen a Barcelona
o que hi han passat i que han trobat en aquest petit
carrer el seu refugi, i amb els llibreters els còmplices necessaris
per arribar als lectors. Així les coses, hi havia dimarts
tiets d’honor com Andreu Martín –el nostre autor de gènere
més en forma en aquests moments, capaç i mereixedor
per ell mateix d’una biblioteca d’autor pròpia en qualsevol
editorial del gènere que es vanti de ser bona– o com
Raúl Argemí, un escriptoràs que tothom hauria de tenir
entre els de capçalera en llengua castellana. N’hi havia
molts més com el Pau Vidal o la Teresa Solana, dama del
crim quasi en solitari en una festa on es varen fer els clàssics
discursos i es varen afirmar veritats com a punys a la
vegada que servien per pujar la moral dels autors que es
dediquen al gènere.
“Ens varen dir que no vendríem, que el gènere negre no
ven i que no té lectors. I aquesta és la demostració que
s’equivocaven”, va dir un Paco Camarassa excitadíssim dret
al damunt del taulell de la botiga, un taulell que sempre
està ple de llibres, d’encàrrecs, de notes, i que ahir va permetre
la seva irrupció estelar. Entre ell i la Montse no pararen
de treure ampolles de vi, de saludar tothom, i demostrar
les excel•lents relacions que mantenen amb la premsa,
amb els editors, amb els autors, amb els agents literaris.
I el bon rotllo. Perquè la festa de dimarts va ser una festa
del bon rotllo, que sembla ser que és el que impera en les
relacions negres i criminals. A despit dels cadàvers que hi
pugui haver escampats sobre la taula.
En aquests cinc anys han passat moltes de coses. La Barceloneta
mateix, barri on resideix la llibreria, ha anat transitant
entre la recuperació del seu mercat central –no us en
perdeu les paradetes de peix–, el desallotjament dels okupes,
el drama de la immigració que es viu en determinats
pisos pastera, el narcotràfic i algunes vides miserables dignes
de figurar en les novel•les més negres (cases de 40 metres
quadrats i dotacions de serveis molt petites); i l’especulació
immobiliària més ferotge, salvatge, la de la façana
que dóna als dos litorals, la platja oberta i el port resguardat,
i que ha estat objecte de desig d’estrangers amb ganes
de sol i tranquil•litat. Això només per parlar de la fesomia
d’un barri que ha vist com s’hi multiplicaven els forns de
pa, els petits comerços, i com hi anava a obrir les portes
una altra llibreria a la vora de la flaire de gambes d’algun
d’aquests restaurants que encara queden on es pot menjar
bé –tot i que allò del bon preu ja és una altra història,
desgraciadament caduca–.
També ha canviat la situació de la narrativa negra i criminal
al país. Sembla com si hi hagués més respecte pels
autors, com si demostrassin constantment que allò que
fan és alta literatura. Ara, a més a més, guanyen alguns
premis i de tant en tant surten als diaris. Ara, com a
mínim, hi ha ja cinc festivals dedicats a la novel•la negra
a l’Estat –Gijón, Barcelona, Salamanca, Palma, Lloseta–
quan abans resistia sol el gran far que és la Semana
Negra. Ara els autors llueixen orgullosos una samarreta
inventada a Barcelona juntament amb una llibreria, però
també hi ha publicacions especialitzades, associacions,
blocs, clubs de lectura i fins i tot una llibreria pública especialitzada
en el gènere. Ara hi ha esperança i hi ha
l’imprescindible, genial i aclaridor mail de la llibreria
Negra i Criminal dient-nos què és el que no ens hem de
perdre. I això no té preu. Això i entrar allà, escoltar jazz,
sortir amb un bon llibre i uns quants consells, i la sensació
d’haver estat a casa teva, parlant amb els amics, emportant-
te un llibre que saps segur que t’agradarà. I per
ventura algun secret culinari de la Montse. Cinc anys
d’una llibreria que per si sola justifica agafar un avió per
anar fins a Barcelona.
