Quan van obrir els escèptics habituals van dir que no durarien ni un any. Estaven lluny del centre i s’especialitzaven en un gènere que, si bé tenia seguidors a Barcelona, tampoc no era el més lluït ni de la narrativa ni de la indústria. Només van encertar en aquest detall; efectivament, la majoria d’editorials del país no tenien un bon catàleg de novel·la policíaca. Amb més d’un directiu prosèlit de la tradició ‘psuquera’, que deia que llegir novel·les policíaques era alienant, i malgrat la potència de les novel·les del detectiu Pepe Carvalho, de Vázquez Montalbán, des de les èpoques glorioses de la Cua de Palla les editorials catalanes no tractaven bé el gènere. És clar que, tret de casos excel·lents com l’Andreu Martin, des de Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster els autors locals no mostraven gaire afició pels crims.
Diumenge va fer nou anys que el Paco i la Montse van obrir ‘Negra y criminal’ a la Barceloneta, una llibreria amb aire d’oficina d’investigador privat, i van començar a dinamitzar el gènere negre al costat d’iniciatives com la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet. Poc a poc van aparèixer lectors, jornades, llibres, autors, col·leccions, clubs de lectura, premis literaris, bandes de crim organitzat, inspectors dels Mossos i tota la parafernàlia habitual.
A la Catalunya d’avui, una societat malalta de retallades, crisi i ignorància, ves per on la novel·la negre és el gènere que te millor salut. La crisi afecta tothom, també a la llibreria; ara tothom ven aquelles novel·les que abans creia alienants (hi ha força llibreters ex ‘psuqueros&rsquo, i sobreviure amb aquest panorama no és fàcil. Però ells segueixen allà oferint vi i musclos als amics. De més negres les han vist.