Viernes, 02 de marzo de 2012
Publicado por negraycriminal @ 18:13
Comentarios (0)  | Enviar

En interrobang un blog que ustedes deben visitar asiduamente, Jordi nos habla de unos de nuestros restaurantes preferidos de la cosmpolita y  michelineada Barcelona: Can LLuis.

Restaurant Can Lluís i Manuel Vázquez Montalbán

Posted: 24 Jan 2012 09:27 AM PST

Este es un post que hay que hacerlo en catalán. Me disculparán aquellos que no lo entiendan pero no hay de que preocuparse: utilicen el traductor que está en la columna de la derecha de este blog y verán como no pierden detalle. Gracias por su comprensión.

Can Luís
Carrer de la Cera, 49 - Telèfon 934 411 187
Barcelona


Can Lluís no es un restaurant, es una casa de menjars, i amb això lluny de desmereixe´l vull deixar palesa de forma clara la seva condició i vocació, i honorar, així, l’honradesa que caracteritza la seva cuina i la seva gestió.

A Can Lluís t’hi trobes com a casa, no te res d’encarcarat ni de falsa aparença avantguardista de papier maché. No hi ha cops d’efecte, ni cuina destruïda per tornar-la a reconstruir. Al pa, pa i al vi, vi, i per això te una carta de les d’abans. De les de jalar amb plats plens, amb guisats que només la flaira ja et fa venir salivera.

Tens carta per triar, o si no vols rumiar pots agafar qualsevol dels menú ja preparats: el del dia, el menú de cine, el de teatre o el de l’opera. Apa si n’hi ha de feina!

A Can Lluís sembla que tothom es coneix i que tothom gaudeix, tants els cambrers, com els clients, i el temps es detura i ve de gust relaxar-se i pensar que en aquell mateix moment, que en aquell mateix instant formes part de la història. Que en la cadira que estàs assegut i des d’on contemples el teu voltant, altres han fet el mateix al llarg d’un munt d’anys i que ho continuaran fent per molts més.

 


A les parets, fotos, retrats i records, al mosaic del terra el terrible record d’una bomba que va segar vides. Allí assegut, si es para be l’orella, es pot sentir encara el ressò, esmorteït pels anys passats, de les consignes contra el dictador i els seus grisos, barrejades amb els cants de la rumba catalana, els missatges radiofònics, doncs també es feia radio, les declamacions d’autors novells i consagrats, els clams dels culers i els acudits dels qui anys desprès triomfarien arreu en el món de l’espectacle.

Mestissatge ben cuinat. Com el cap i pota. Com el mar i muntanya.

Es gairebé com si la historia de la ciutat i de molts dels seus habitants s’hagués escrit a Can Lluís. Des de les pàgines de la despietada repressió anti catalanista fins els poemes més esperançadors de llibertat i independència. I tot en català!, es clar, quan eren comptats els qui s’atrevien a fer-ho.

En Ferran te ulls vius de mirada intel•ligent i riallera, i sap calar enseguida qui va de veres i qui va de figurant. Te ofici, aviat farà 50 anys que porta el negoci en el lloc on va néixer, i te més taules que molts dels actors que per allí han passat. No xerra més del compte, però el que diu es interessant i per damunt de tot es persona i a més, amable.

A Can Lluís no li cal publicitat per emplenar-se, ans al contrari, cada migdia hi ha gent que, sense reserva, se apilona al vestíbul de l’entradeta i a la porta per la banda del carrer esperant que se’n buidi alguna, molts cops sense sort. I així des que l’avi Lluís el va engegar el 1929.

En Manolo Vázquez Montalbán hi tenia molta tirada, hi devia influir, vés si no, que la casa familiar la tingués a tocar, però coneixent el seu criteri gastronòmic, està clar que les delícies culinàries que si serveixen degueren pesar i força. Apa que no va tenir sort el paio de ser a tocar!.

De ben segur que son més d’un els restaurants que voldrien ser “el del Manolo” pero potser aquest es el que més s’hi acosta a tal alt mèrit.

 

A Can Lluís se l’estimen al Manolo. I tant se l’estimen que li han dedicat un menú especial, amb allò que més demanava. Cal tenir bon saque per cruspir-lo (jo no vaig atrevir-me amb tot el menú i vaig fer només el cabrit i les postres i encara em deleixo) però no ha hi dubte que el punyeter tenia clares les seves preferències.

Si el volen tastar sàpiguen que El menú Manuel Vázquez Montalbán consta de:

1r plat: Olleta d’Alcoi     2n plat: Cabrit al forn    Postres: Xinès de Can Lluís

Ila Júlia, la dona d’en Ferran, la que remena els fogons, ens ha passat unes receptes de les que tot seguit transcrivim la que conforma el primer plat del menú MVM. En un proper post explicarem com son aquestes postres de nom tan curiós i també explicarem el seu fricandó amb bolets.

Olleta d’Alcoi

 

Ingredients (per 4 persones)

 

 

250 gr orella i careta de porc
200 gr mongetes seques blanques (remullades d’abans)
200 gr naps
3 branques no gaire grans de penques de carxofera
4 botifarrons de ceba
1 ceba
oli
pebre vermell dolç
1 cullerada de farina



Preparació

Empleneu una cassola amb 3 l d’aigua i poseu a bullir a foc suau la carn de porc tallada a daus, les mongetes i les penques netejades de fils i tallades a uns 3 cm.

Quan tot estigui cuit afegiu els naps i que continuï l’estona de preparar el sofregit.

En una paella sofregiu la ceba tallada petita i quan tingui color li tireu pel damunt el pebre vermell i la farina i ho remeneu i ho afegiu a la cassola juntament amb les botifarres crues.

Deixeu 10 minuts i tot estarà llest.

Ara que som a les portes de la BCNegra es un bon moment per anar-hi i entrar en ambient però com no s’espavilin a reservar taula faran salat. Qui avisa no es traïdor.

I si hi van arrel de llegir aquest post no ho diguin al Ferran en veu alta, sinó a cau d’orella: els parroquians em posarien a parir si sabessin que serà més renyit aconseguir taula i no vull haver-hi d’anar disfressat.

 

En aquest magnífic article que firma l’escriptora Isabel Olesti poden llegir un acurat resum de la historia d’aquest local, escrit, fa més de sis anys, en ocasió del seu 75 aniversari i sembla que fós ahir.

 


Comentarios